Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Memòries d'Àfrica

Memòries d'Àfrica

Duékoué (Costa d’Ivori), finals d’agost...
Hi ha dies en que el temps no acompanya l’estat anímic. Fa un sol radiant i molta calor. Un dia d’aquells en què els colors són més vius i tot agafa més relleu, més volum. Com cada dia hem pregat laudes tot just quan sortia el sol.

Com cada dia estàvem la comunitat de salesians, la de salesianes i un grupet de laics cristians que participen cada matí de la pregària de la comunitat. Com cada dia, a l’hora de l’esmorzar en Jean-Paul, el cuiner, ens pregunta a mida que entrem al menjador:
-    Mon père, combien? (Pare, quants?)
-    I tots anem cantant el número d’ous fregits de l’esmorzar.

Com cada dia... però avui no és un dia com cada dia. Avui és l’últim dia de la meva estada a Duékoué. Ja han passat dos mesos. Dos mesos. És la meva tercera estada d’estiu a l’Àfrica, i al capdavall, sempre, la mateixa sensació. Aquell buit a l’estomac. Sembla que m’hi hauria d’haver acostumat, però no. Sempre m’ha estat molt més fàcil arribar a l’Àfrica que marxar de l’Àfrica. Déu és molt més a prop aquí. N’estic convençut que és perquè els seus fills el necessiten més, i perquè és veritat allò de que Ell és més a la vora dels pobres i senzills.
Aquesta tarda anirem, amb les dues voluntàries que m’acompanyen, a Abidjan. Demà l’avió i tornada a Barcelona passant per Lisboa (acabarà sent passant per Nouatchot i Zurich... l’Àfrica no deixa de sorprendre mai, fins i tot quan l’abandones.

Ens hem pres el matí amb tranquil·litat. Més tard anirem a fer un volt pel poble. Passarem pel mercat i encara ens donarà temps de comprar alguna última “llaminadura” als venedors ambulants que hi ha arreu: una pinya de blat de moro torrat, uns bunyols fregits o un gelat de baobab o de bissap. La majoria del venedors d’aquestes petites coses són nens i nenes, i a alguns d’ells els hem tingut a les activitats de la Missió.
Però això serà més tard. Ara toca preparar la bossa. No és que tinguem un gran equipatge, però cal fer-lo. Als pocs minuts de posar-m’hi em ve a buscar el Père Laurent (Lorenzo Campillo), i em diu que a fora hi ha algú que em busca. Qui pot ser? Avui no hi ha activitat, i amb els animadors farem el comiat més tard, a la tarda just abans de marxar.

Certament, no podia ser una altra persona: el Dino. En realitat es diu Dieudonné (do de Déu) i realment no hi ha nom en el món que li escaigui millor. El Dino té uns setze anys. Ens hem fet molt amics, aquest estiu. És d’aquells poquets que mai m’han demanat res, i que sempre apareixia (i quan dic sempre, ha estat sempre) quan havia d’anar a algun poblat que, evidentment no sabia on era. El mapa dibuixat a llapis que em va deixar el P. Laurent les tres setmanes que va estar fora no era molt precís, que diguem. I allà apareixia ell, sense saber com, uns minuts abans de partir. Mai no quedàvem, sempre apareixia.
-    Dino... on y va? (Dino, hi anem?)
-    Oui, mon père (si, pare)
-    Mais, tu sais oú? (Però, saps on?)
-    Non, mon père (No)
-    Aujourd’hui nous allons a Papadougou. Tu connais? (Avui anem a Papadugú. Saps on és?)
-    Bien sûr, mon père (Es clar!)
-    Alors, allons y (Doncs, anem-hi)

I... en marxa. Les xerrades pel camí eren molt variades. La seva curiositat era insaciable. Però també vaig poder conèixer moltes coses d’ell. El seu pare té quatre dones i són... una vintena de germans. Les possibilitats a casa seva són molt escasses. És un dels fills d’entremig, de la segona dona... no és un bon lloc a l’escalafó familiar. Ajuda a l’economia familiar netejant sabates a l’estació d’autobusos de Duékoué, com tants altres nois. La competència és dura i... les sabates són poques: la majoria de gent va en xancletes o fins i tot descalça.

El seu somni és ser mestre. I per això cal estudiar, i fer-ho fort. El seu pare no vol que estudiï, el que importa és treballar, li diu. Però el Dino ho té clar. Entrega a casa els diners de les sabates, però té una altra font de finançament pels estudis: fabrica creus de coco al taller que va posar en marxa el Père Sisco (Francesc Ubach). Els diners que guanya amb les creus no arriben a casa seva. El seu pare se’ls quedaria. Es queden a la Missió. Els salesians els hi guarden. A ell... i a tants d’altres. És el banc més segur de Duékoué. Tenen una “llibreta d’estalvi” on apunten escrupulosament tot el que guanyen. Amb això pot comprar el que necessita per continuar estudiant.
De tant en tant parem la conversa i em fa adonar d’alguna cosa del camí: un arbre emplomat on han fet un sacrifici, un bosc sagrat, aquell grupet de dones que cal deixar pujar al cotxe per estalviar-les una bona estona de camí, compte! un toll d’aigua que acaba sent un sot ben difícil de travessar...

Us podria explicar tantes coses del Dino...
I allà està ell, assegut als esgraons que hi ha a l’entrada de la comunitat, amb el seu calaixet de netejasabates. Està seriós. M’assec al seu costat i m’agafa de la mà. Ara ja no m’incomoda que un jove m’agafi de la mà. I estem una bona estona en silenci. Ara tampoc m’incomoda el silenci. Els dos mirant endavant, casualment cap a la carretera que tantes vegades hem fet junts.
Al cap d’una bona estona em diu (us estalvio ja les traduccions, encara que jo ho continuo escoltant en francès):
-    Avui te’n vas.
-    Si.
(Silenci)
-    Som amics, no?
-    Sí, molt.
(Silenci)
-    Et vull demanar una cosa...
No, Dino, tu no. Tu no em pots fer això. Ho puc entendre amb els nens, amb altres animadors, que tots t’acabin demanant alguna cosa.... però tu... Això era el que anava passant pel meu cap, quan sento que em diu:
-    Treu-te les sabatilles. Te les netejaré.
Jo portava unes bàmbes que van arribar a l’Àfrica d’un blanc gairebé nuclear, i en aquell moment eren d’un color vermellós que ja em semblava que era el seu color original. El polsim vermell de la terra es fica arreu, i no hi ha manera d’escapar-se d’ell: la roba, el cos... tot. La proposta del Dino em va agafar descolocat.
-    Ni parlar-ne, Dino. Tu i jo som amics. Tu no ets el meu criat. Les meves sabates me les netejo jo. Només faltaria.
Em va deixar anar la mà. Me’l vaig mirar i les llàgrimes li queien per la cara. No és gens fàcil veure plorar un africà. Jo estava totalment desconcertat. Encara mig indignat pel que em demanava, vaig entrar a la comunitat. Al pati interior em trobo el P. Laurent i li explico què ha passat:
-    Tu no has entendido nada, ¿verdad? Llevas dos meses aquí y no has entendido nada.
-    ¿Qué quieres decir? Yo no quiero que Dino se rebaje a limpiarme las zapatillas. Es mi amigo, no mi criado. Siempre he intentado que sea así.
-    El es tu amigo, sí, y tu se lo has dicho mil veces. Y hoy te vas. Él quiere hacerte un regalo de despedida. No tiene dinero para comprarte nada. Lo único que tiene de valor son sus manos, su trabajo... y tú le acabas de decir que eso no és lo suficientemente bueno para tí, que no lo quieres. Parece mentira que hayas entendido tan poco...
En aquells moments era a mi a qui li queien les llàgrimes. Em vaig treure les sabates i amb el cap cot vaig sortir a fora a donar-li les meves bàmbes al Dino. Ell tenia el somriure més gran de tot Àfrica a la cara... i jo les bàmbes més blanques de tot aquell continent.

-    En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: -T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. (Lc 10, 21)
-    Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor (Mt 20, 26)
-    Feliços els humils, ells posseiran la terra (Mt 5,5)
-    Aleshores Pere preguntà a Jesús: -Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? (Mt 18, 21)
-    “Gràcies, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.” (Mt 25, 34-36)

 

Joan Marqués

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article