Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Amor de mare més enllà de l'odi

Amor de mare més enllà de l'odi

Quan era a Lió (França) participant en una jornada internacional de formació de sacerdots del Prado, vaig rebre una trucada de Susanna.

Saps alguna cosa de Juan Francisco?

Portava uns dies que no tenia notícies d'ell. No havia anat a treballar, no havia tornat a casa, no havia cridat, no havia... Quan vaig parlar amb la seva mare Antònia vaig percebre l'angoixa i el dolor latent d'una dona que portava molt de temps patint la creu de l'amor. Les seves llàgrimes traspassaven el mur de la distància. El meu telèfon mòbil tremolava davant de tanta allau de sentiments deslligats. Realment em sentia impotent perquè no podia estrènyer entre els meus braços, com tantes vegades feia amb les víctimes ferides en els marges del camí.

Quan s'estima la llunyania es fa proper, el profund es torna transparent, l’oblidat es transforma en memòria, l'insignificant esdevé cor engrandit, el marginat s'accentua amb lletres d'or... Antònia, sense ser conscient, estava experimentant la mateixa situació de Maria de Natzaret que, amb el seu fill crucificat, plorava davant de tanta injustícia comesa. L'escena de l'Evangeli no responia a tantes preguntes... Només preguntava amb el silenci davant tant d'amor. (Cf Joan 19, 25-26)

Juan Francisco havia tingut un accident amb la moto. La policia l’havia traslladat a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on portava deu dies en estat molt greu. Deu dies interminables, deu dies de recerca infructuosa, deu dies de pensaments desbocats... Deu dies que ocultaven la resposta a una pregunta desesperada d'una mare: On és el meu fill?

Per diferents motius, provocats per la misèria i limitació humana, les diverses institucions no havia comunicat a la família que aquell home era a la UVI de l'hospital des de feia uns dies. Em surten del cor les cares de tantes persones oblidades a l'habitació d'un hospital, a la cantonada d'un carrer fosc, al banc d'un parc municipal, en ...  Sembla que ningú els troba a faltar. ¿Per descuit? ¿Per falta de fraternitat? ¿Per falta de consciència? ¿Per falta d'humanitat? ¿Per falta de memòria comunitària?

Així, el crit d'Antònia és un crit que engloba el clam dels que no tenen ni els deixen tenir veu en la nostra societat. Juan Francisco, Paco, Jordi, Xavi, Montse, Tere, Toni, Chari, Raquel... són éssers humans que són estimats per Déu Pare amb la seva grandesa delicada. No se'ls pot ignorar per molts defectes i problemes que tinguin. No se'ls pot considerar desfets humans perquè no produeixin per al nostre món del tenir per a ser. No se'ls pot negar la seva dimensió humana i filial del Déu de tots.

És un acte de justícia defensar els febles apel·lant a la seva dignitat. I quan no hi ha justícia des de les benaurances del Regne de Déu, o almenys, des dels drets humans, estem cridats pel Servent Sofrent Jesucrist a posar-nos en moviment cap a l'alliberament i la humanització de la persona. Fent el difícil trajecte esperit-social des del cap de les idees i dels raonaments que anem realitzant a partir de fets de vida, deixant-nos tocar el cor per la crida profunda del Crist compassiu fins arribar a realitzar aquest gest, acció, decisió a nivell personal i comunitari que humanitzi i dignifiqui des de la Bona Nova.

Com ens situem i responem, com a comunitat cristiana, davant aquest amor de mare que pateix la creu del seu fill? Com perdonem els equivocats sense deixar de demanar justícia profètica per les víctimes i els maltractats?
Davant de tant amor de mare quin sentit té quedar-se a l'odi?


Pepe Baena Iniesta, a
Associació de sacerdots del Prado

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article