Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

L'esperança, feta camí

L'esperança, feta camí

Mònica i Xavier. Els dos formen una jove parella amb un nen de 9 anys. Els tres deambulen pels carrers i en els seus rostres sempre hi ha el dolor i l'angoixa.

A Xavier el conec des de que va néixer, pertany a una família nombrosa de 7 germans: un d'ells, va morir de sobredosi, una germana és a la presó ... i la seva infància va estar marcada per problemes d'alcohol i de maltractaments.

La seva mare em diu que va ser la nineta dels seus ulls, perquè estava malalt i va néixer enmig de moltes dificultats, però que no sap què fer, perquè ja li ha donat moltes oportunitats.

A ella, la seva família l'acull per passar les nits a casa amb el nen, mentre ell, dorm en un cotxe.

Jo, quan els veig venir una vegada i una altra demanant ajuda, orientació, solucions ... m’interrogo: demanen casa... què fer? jo tinc espai lliure ...; què fas en realitat per ells? ; Tu tens de tot i ells ni tan sols tenen on dormir ...
 
Intentem buscar camins i els tanquen les portes perquè ja els "coneixen" ... i jo, em segueixo preguntant: per què uns tan pla el camí i altres tan ple d'entrebancs ". M'afecta un munt aquesta situació, no vull deixar-me portar pel sentiment i intento solucions coordinades, en xarxa ... però no arriben ..., per a ells, no hi ha portes que s'obrin sinó que continuen tancades i segueixen al carrer ... sense rumb, sense horitzó, sense esperança ...

Segueixo sentint-me malament per no implicar-me del tot, per no arriscar-me o comprometre'm de debò i donar-me respostes que no em convencen del tot.
 
Durant tot aquest temps, com en tants altres moments de la meva vida, experimento la impotència i em fa sentir malament. He vist la seva aflicció, el seu dolor, el seu desemparament ...

A la meva ment ha vingut moltes vegades: "estava malalt i em vas visitar, era foraster i em vas allotjar, tenia gana i em vas donar de menjar ..., el que vas fer amb un d'ells a mi m'ho vas fer ..." La teva Paraula m'ha mogut a buscar una i altra solució ... però no arribaven ...

He volgut i vull estar a prop, al seu costat ... i buscar junts, solucions i horitzons ... Ni els serveis socials, ni la parròquia han obert les seves portes durant tot aquest temps ...

En la meva pregària els faig presents moltes vegades i demano perquè "s’aplani el seu camí, perquè es commoguin els cors dels que tenen poder o mitjans i tinguin una oportunitat més, que aconsegueixin tenir una casa, un treball digne. No vull claudicar ni perdre l'esperança ...

El temps passa ... lent ... però per fi: Avui 31 de octubre del 2008, després d'un llarg i dur camí, han signat el contracte del seu nou pis.

En ells desborda l'agraïment a tantes persones que han col.laborat per poder donar "l’entrada". Estan sorpresos i no arriben a creure el que estan vivint ara ... Quan escric això: ella treballa i a ell se l’acompanya en un itinerari personal d'inserció ... No és una història amb un final feliç ... sinó una història que crida: justícia, misericòrdia, compassió envers el que pateix ... "

Esperem que segueixi endavant! "L'esperança ... és companya de camí ... "

Carmina Panera, 16-11-2008 

                                                                                                                   

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article