Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Viure a Fons

 

Material setmanal per a la pregària i la reflexió a partir de l’evangeli de cada diumenge.

 

Veure anteriors

LLEGEIXO LA PARAULA

LC 18, 1-8

En aquell temps, Jesús deia als deixebles aquesta paràbola, per ensenyar que hem de pregar sempre, sense perdre mai l’esperança: «En una ciutat hi havia un jutge que desconeixia tot temor de Déu i tota consideració als homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l’anava a trobar sovint i li deia: “Feu-me justícia contra aquest home que pledeja contra mi.” El jutge durant molts dies no li’n feia cas, però a la fi pensà: “A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.» I el Senyor digué: «Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes. ¿I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?»

 

Déu calla. Calla per segles i mil·lennis. Per això reb acusacions i atacs. Déu no surt del seu silenci. D’ell només ens arriben les paraules de Jesús: «No tinguis por. Només et cal la fe». Aquestes paraules són, moltes vegades, l’únic suport del creient, i poden generar en ell una confiança última en Déu quan només veiem empremtes de la seva saviesa, la seva justícia o la seva bondat en el món.

Jesús va morir experimentant l’abandonament de Déu però confiant la seva vida al Pare. Mai hem d’oblidar els seus dos crits: «Déu meu, perquè m'has abandonat?» i «Pare, en les teves mans deixo el meu esperit». En aquesta actitud de Crist es recull bé el nucli de la súplica cristiana: l’angoixa de qui busca protecció en aquesta vida i la fe indestructible de qui confia en la salvació última de Déu. Des d’aquesta mateixa actitud, el creient prega segons la invitació de Jesús: «Sense desanimar-se».Tot i que en ocasions vivim circumstàncies doloroses, desconcertants, a la fi sabem, sentim... que Déu sempre és just. Més si la nostra pregària constant ens té en simptonia amb Ell.

Quin pare-mare no escolta, sent el plor, la rialla dels seu fill/filla? Quin pare-mare no intenta complaure el seu fill-filla?, Quin pare-mare no posa límits educadors al seu fill-filla, malgrat el fill-filla es contrariï i no entengui  en aquell moment el per què?. El pare-mare està en contacte físic, emocional amb el seu fill o la seva filla.

Molt més el nostre Pare-mare del cel ens escolta des de la nostra pregària de lloança, petició, agraïment... Si volem sentir la protecció, la força, el sentit de l’amor de Déu hem de donar-li amor i també acollir el seu amor vers nosaltres. “El fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?”

Reviso la meva pregària individual, en comunitat. Com és?  Quan prego? Com prego?

Reviso el contingut de la meva pregària: Estic demanant al Pare-Mare?; Li faig rialles al Pare-Mare? Li dono gràcies al meu Pare-Mare del cel?

Del Salm 121


El Senyor et guarda,

el Senyor t'empara al teu costat mateix.

De dia el sol no et farà mal

ni la lluna de nit.

El Senyor et guarda de tota desgràcia,

et guarda la vida.

El Senyor guarda tots els teus passos

ara i per tots els segles.

A la espera del encuentro con Dios...
Rabindranath Tagore

Sigo caminando…

"Yo buscaba a Dios toda la vida por caminos sin cuento y por mundo sin fin.

Creí verlo en las cumbres de las montañas, pero para cuando llegaba. Él y no estaba allí. Creí sentirlo en la lejanía de las estrellas, pero para cuando me acercaba, Él ya había partido.

Un día, de repente, me encontré ante un palacio resplandeciente con un gran portal sobre el que había escrito en letras de oro: "La casa de Dios". Me llené de alegría y subí sin aliento los escalones que llevaban a la entrada.

Pero cuando había levantado ya la mano para llamar a la puerta, me asaltó la duda y mi mano quedó en el aire sin llamar. Pensé; "Si esta es en verdad la casa de Dios y me encuentro con Él, se acabó todo para mí. Se acabó la alegría de la búsqueda, el motivo de caminar. Una vez que encuentre a Dios, ¿qué voy a hacer?" Y quedé paralizado sin llamar.

Alguien, desde dentro, había sentido mis pasos y se oyó una voz que preguntaba: "¿Quién está allí?" Yo eché a correr escalones abajo y me alejé de aquel lugar con mayor rapidez aún que con la que había venido. Y anoté el lugar en mi mente para no volver a acercarme a él.

Sigo caminando, sigo soñando, sigo buscando. No quiero detenerme en ningún palacio por esplendoroso que sea, en ninguna imagen por bella que sea, en ningún concepto por perfecto que sea. Aquél a quien anhela mi alma está por encima de todo y más allá de todo. Él es la fuerza de mi caminar, el aliento de mis pulmones, el motivo de mi existencia. Seguiré viviendo la aventura de caminar, en espera de la sorpresa eterna."

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article