Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Retrobar-se amb la Júlia

Retrobar-se amb la Júlia

Érem a la Seu Vella, a la trobada de corals i visita cultural a la catedral antiga de Lleida i el Castell de la Suda.

La meva amiga Maite m’havia dit que la Júlia havia acceptat de venir a passar el dia amb nosaltres en saber que jo estaria amb ella. La Maite anava de cantaire i nosaltres d’espectadors/es.

Feia temps, anys, que no la veia, Senyor! Aquella neneta de la maternitat, en acollida pels  nostres amics, s’ha convertit en una jove de 19 anys. Sabia les dificultats que va tenir d’estudis, de comportament, de la distància amb els nostres amics que va imposar ella, de salut…, de les vegades que la Maite havia intentat apropar-se a ella i el rebuig que havia manifestat en la seva ànsia de llibertat,  d’independència i no exigència de ningú. Deia que ja era gran...!.

Sovint la colla d’amics sortíem, ens trobàvem i la Júlia formava part del nostre grup. Hem compartit sopars, dies de convivència, vacances, caps de setmana. Era la nena petita de tots i totes. La separació que ella va exigir amb els nostres amics també va provocar la separació de tota la colla.

Retrobar-la va ser meravellós. L’abraçada que li vaig fer la va fer somriure i somriure. A partir d’aquest moment cap pregunta, cap al·lusió al temps que no ens havíem vist, cap referència als problemes de salut, cap consell per part meva. Estar, acollir i deixar-me acollir, riure, seguir el programa cultural, escoltar les corals, fer fotos, passejar, enraonar, escoltar-la des del que ella va voler compartir.

En un moment jo em vaig asseure en una escala a uns dos metres d’ella. Em digué: - Montse vine aquí amb mi…
Encara sentia inseguretat. M’agafava del bracet caminant. Necessitava recolzar-se i protegir-se no se ben bé de què. Al migdia i en el dinar de germanor asseguda al meu costat, de cop, va desaparèixer i pràcticament no la vaig tornar a veure.

Es va a posar a servir dinars i a recollir plats amb els joves de la coral encarregada de fer aquest servei al 450 comensals. Ja havia passat la por, la timidesa, la possible i suposada vergonya, es sentia tranquil·la i contenta.

Quan ella va decidir, a mitja tarda, va marxar. A mi m’havia dit que volia estudiar perquè tenia exàmens. A la Maite li va dir que havia quedat amb unes amigues. Ningú no la va voler retenir ni organitzar. Va marxar, però aquest cop estic segura que no serà per tant temps i, si ho és, s’haurà complert un cop més un d’aquells moments d’eternitat i el lema de la coral que era encarregada de l’organització: “Canta i Estima”.

Al vespre vaig pensar en el fill pròdig, en l’alegria del pare/mare, en l’alegria del retrobament.
Lc 15, 20: Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà

La Júlia, un cop més, sap que l’estimem. Sap que pot comptar amb nosaltres, que malgrat la seva vida dura,  molt dura, amb pares en marginació i exclusió, amb problemes  seriosos de salut, la Júlia sap i torna a acceptar que ella es capaç d’estimar i ser estimada.  
Lc 15, 32 Però calia celebrar-ho i alegrar-se...

La nostra festa va estar plena de música, cultura, converses intimes, rialles, danses, relació, servei, reconeixement... La festa del fill pròdig va ser, segurament, alguna cosa semblant.


Montse Claveria (13 de novembre de 2011)

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article